ICV i la independència

Tenia en ment clausurar aquest blog, en tant que el seu principal mandat era el de transmetre la meva activitat com a conseller de districte d’ICV-EUiA durant el mandat finiquitat fa dos mesos. Tanmateix, crec que una darrera contribució a l’actual context polític de Catalunya és obligat.

En un debat extremadament centrat en l’eix nacional, com si la corrupció o la desigualtat promoguda gràcies als governs d’Artur Mas haguessin de romandre aliens a la campanya, s’ha titllat ICV de coses no massa afalagadores. La més suau, “espanyolista”. I d’aquí ençà, se l’ha culpat d’altra traïció a Catalunya, botiflers, immobilistes. El darrer article d’un subscriptor a Sentit Crític. (Radiografia d’una Decepció), m’obliga a donar resposta al sense sentit d’acusacions corrosives llençades contra Iniciativa.

L’article del Crític, com a resum de l’actual debat vers la postura d’ICV, acusa el partit pràcticament de lerrouxista, camisa de força contra els moviments socials i fer el joc a l’establishment espanyol.

M’agradaria fer un repàs a l’estratègia dels partits catalans a Madrid. Històricament, observem quatre estratègies. La primera, la col·laboracionista, jugada per CiU, que ha contribuït a la governabilitat a canvi de favors i engrunes. En ple conflicte nacional, CiU encara donava suport al rescat de les autopistes de Madrid. La segona, és l’assimilació, jugada pel PP i PSC, que han tingut els seus referents estatals a qui han fet cas i poc més. La tercera és l’aïllament, jugada per ERC, que pretén poc més que la visualització de les idees pròpies sense contribuir en massa a la política estatal.

N’hi ha una quarta, la de transformació, desenvolupada per ICV. Iniciativa ha tingut com a referent estatal Esquerra Unida (IU), i complementàriament ha anat generant un espai amb altres forces estatals per configurar un espai plural, progressista i plurinacional a tot l’estat. En aquest espai s’hi troba Iniciativa del Poble Valencià (membre de Compromís), Iniciativa Verds de les Illes Balears (membre de MÉS), la Chunta Aragonesista, Nueva Canarias, Espazo Ecosocialista (membre de l’AGE de Beiras).

La intenció d’ICV ha estat generar un nou espai política a l’estat, alternatiu als de PP i PSOE. Les forces aliades d’Iniciativa són avui referents estatals, especialment Compromís (amb alcaldies com la de València i la vicepresidència de la Generalitat), MÉS (al govern de Palma de Mallorca i vicepresidint el govern de les Illes) i la CHA.

És important assenyalar que únicament l’aliada estatal d’ICV, IU, ha reconegut el dret a decidir de Catalunya. Per a desmemoriats i desmemoriades, en va votar a favor al Congrés, quan Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van anar-hi a exigir el dret de Catalunya. I, no ens enganyem, això no té cap rèdit electoral per IU, ni a Espanya ni a Catalunya. Però IU ha estat lleial amb Catalunya, amb els seus anhels de llibertat i amb les seves classes populars.

Alguns diran que les fites d’ICV en l’àmbit nacional no són masses. Jo considero que la conformació d’una aliança amb forces emergents i dignes de tot l’estat, avui dia amb grans quotes de poder, és una fita considerable. L’aliança i suport garantit de Podem a autonòmiques i generals situaran al centre del debat polític una força compromesa amb el dret a decidir de Catalunya. El mateix succeeix a Europa, on únicament la candidata d’Els Verds es va mostrar favorable al dret a decidir (fins i tot ERC volia votar per ella com a presidenta de la Comissió Europea), i on de fet el partit  europeu de què forma part CDC, l’Aliança de Demòcrates i Liberals, va acceptar Ciutadans i UPyD com a membres.

Des del meanstream independentista (o el que sigui això) es diu que ICV ha traït els anhels de lliure determinació del poble de Catalunya, subjugant el procés català al que pugui passar a Espanya. No és cert, o no és més cert que el procés independentista, si volem el nostre país a la UE i coses com mantenir l’euro (ni que sigui per evitar pagar un deute cotitzat en euros amb una moneda depreciada) necessitarà la complicitat d’Espanya. En aquest moment de complexes sobiranies, cap procés està deslligat de cap altre. ICV ha apostat per mantenir la seva estratègia de la darrera dècada: construir l’alternativa al PP i el PSOE per tal que els anhels de Catalunya, com a país i com a classe treballadora, siguin possibles. Els partits de l’independentisme, CDC, ERC i la CUP, no han aconseguit cap complicitat, cap canvi. ICV, amb la feina de formigueta que la caracteritza, sí.

Es pot no estar d’acord amb l’estratègia d’ICV. Se la pot definir com una via lenta al dret a decidir; transigeix-ho a aquesta afirmació. Però no es pot dir que sigui una estratègia d’assimilació a Espanya. ICV busca el procés constituent a Catalunya, essent conscient que també caldrà contribuir al procés constituent a Espanya. I, gràcies a això, fer possible el dret a l’autodeterminació. Pot no ser la via òptima per a tothom, però una cosa són els desitjos legítims de cadascú i l’altre la realpolitik, la cruesa real del joc polític. Fa malament, l’independentisme, en equivocar-se d’enemic. No és Catalunya Sí Que Es Pot l’enemic del dret a decidir: ho són PP, PSC i Ciutadans.

En qualsevol cas, que es jutgi cadascú per la feina que ha fet i fa, no per promeses o elucubracions. Facta, non verba.

Per què aquests pressupostos no són bons per Barcelona

Sembla ser que, amb l’abstenció del PSC i el vot favorable o abstencio d’Unitat per Barcelona (ERC+Joan Laporta), Barcelona tornarà a tenir pressupostos. Això vol dir que pel 2015, es tornen a fixar unes prioritats polítiques, amb una política econòmica guiada per una cosmovisió molt concreta. Considero que aquesta cosmovisió és la neoliberal, la d’una dreta que no entén o no li interessa entendre quines són les necessitats de la ciutat.

En primer lloc, no són uns pressupostos expansius, sinó que són extremadament conservadors. Quan dic que no són expansius, vull dir que no s’encaminen a reactivar l’activitat econòmica, sinó que apliquen l’austeritat. A això ja ens hi tenen acostumats, tant CiU, com PP com PSC/PSOE. A Barcelona, el 2012 i 2013 el superàvit va pujar a 200 milions d’euros, i el 2014 ha ascendit a 19 milions. Això, algunxs poden pensar, és positiu. Tanmateix, no ho és, perquè la conseqüència és que en el pitjor moment de la crisi econòmica, amb taxes altíssimes (i desigualment distribuïdes) d’atur i amb l’economia congelada, l’Ajuntament treu diners de la butxaca de la gent però no la inverteix en l’economia per reactivar l’economia, sinó que renuncia a invertir. I això, en l’actual context, és nefast. I ara, el 2015, ens proposen reduir un 12% la inversió, que suposa menys recuperació, menys feina, menys esperança, i per tant, més gana.

En segon lloc, no és un pressupost enfocat a la reducció de la desigualtat i a la lluita contra la pobresa. S’ha incrementat la despesa social (no en equipaments socials, consti), però l’esforç és insuficient. ICV-EUiA ha proposat, per contra, un Pla de Rescat Social, que cal dir queda molt lluny del maquillatge proposat pel Partit Socialista i Jaume Collboni, que és un retoc estètic al pressupost. En virtut d’aquest Pla, i sense amenaçar la liquidat i la solvència municipals, es podria contractar nous i noves treballadores públiques, convertir els ajuts socials en rendes d’inclusió, garantir els subministraments bàsics de la llar i invertir en garantia alimentària, que es tradueix en 3 àpats al dia, especialment amb la vista posada en la infància.

També, amb l’horitzó de la lluita contra la desigualtat i la redistribució d’oportunitats entre persones i barris, ICV-EUiA ha proposat un Pla de Lluita contra l’Atur, que ni Trias ni Collboni es proposen. En un moment en que tenim més de 100.000 aturats i aturades, dels quals el 40% ho són de llarga durada, és incomprensible que no se sumin esforços en aquest sentit. Cal incrementar el pressupost de Barcelona Activa a 50 milions d’euros, i incrementar les aportacions destinades a capacitació professional. D’altra banda, per avançar cap a un nou model econòmic de ciutat, cal desenvolupar un programa d’emprenedoria social, generant una economia cooperativa, solidària i social. A més, Convergència ha incomplert l’acord de donar cos a un Pla de Retorn de l’Exili Juvenil. 50.000 joves catalans han abandonat el país, molts i moltes de les quals ciutadanes de Barcelona.

Alguns ens volen fer creure que rebaixant 35 cèntims la T-10 i posant quatre duros a un raquític pla social tenim un pressupost brillant i d’esquerres. No podem interpretar l’actitud de Jaume Collboni i el PSC com una lluita per aconseguir uns pressupostos socials, sinó com un intent desesperat de sortir a la premsa, de tenir projecció pública, encara que el preu sigui aquest. Sense una política pública expansiva que dirigeixi els esforços cap a la redistribució i la generació d’una activitat econòmica que beneficiï a tothom, no podem tenir pressupostos d’esquerres.

I no els tenim.

I compte, que pot ser l’inici de la posada en escena que obri  la porta cap a la sociovergència. Caldrà que de les eleccions  municipals de 2015 en surti, per tant, una majoria alternativa que deixi sense efectes de suma una majoria de convergents i socialistes.

Mereixem un altre PSC

Pere Navarro

Pere Navarro

Feia temps que no escrivia al blog, i és un costum que vull recuperar. En un dia com el d’avui, potser s’escau que em torni a introduir una mica en aquest món de la cibercomunicació. En un dia com avui, que potser històric. Històric pel trencament del que en algun moment ha estat el primer partit del país, de Catalunya. Continua llegint

Qui va arruinar Catalunya?

Portem uns quants anys sentint que la causa de la ruïna del nostre país, de Catalunya, és conseqüència únicament de dues realitats: la pèssima gestió del Tripartit i el robatori constant a què ens sotmet Espanya. És el discurs que Convergència i Unió ha anat alimentant, gràcies en gran part a mitjans afins, passant la patata calenta a tres partits de l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUiA) i a tot un Estat (i per tant, PSOE i PP). Però, què hi ha de cert en aquest argument?

IngDes

Fent un cop d’ull al gràfic que insereixo, es veu que la despesa durant el govern d’esquerres (2004-2010) va experimentar un increment constant, situació idèntica a la de tot l’Estat espanyol i de la majoria de la comunitat europea. De fet, si ens fixem, a partir del 2008 el creixement de la despesa pública es desaccelera, i d’haver-hi dibuixat una línia de tendència el 2010 la despesa hagués estat de quasi 40.000M€, no 32.000M€ com va ésser.

Per tant, no podem afirmar que el Tripartit fes una gestió econòmica irresponsable. No va dibuixar un comportament atípic en la  política de despesa, i de fet hagués tingut sentit un increment encara major de la despesa durant l’etapa de crisi econòmica, fet que no va esdevenir-se (gastar en èpoques de desaccelearció i estalviar en èpoques d’expansió, no li sona a ningú?). El problema, si de cas, va ser d’ingressos. A partir de 2009, els ingressos comencen a decréixer, a causa d’una crisi econòmica sense precedents: es varen reduir un 15% entre 2008 i 2011.

Què va fer el Tripartit va revertir aquesta situació? Una cagada i un encert. La cagada va ser donar la primera passa cap al desmantellament de l’impost de successions i donacions. L’encert, més estètic que eficaç, incrementar l’IRPF pel tram de renda superior als 120.000€.

No obstant això, la política d’ingressos de la Generalitat té marge limitat, i és en les competències de l’Estat en que ens hem de fixar. Vegem al següent gràfic quina ha estat aquesta política d’ingressos:

UE

El gràfic mostra com Espanya ha mantingut una política d’ingressos pèssima, tercermundista. Només recaptem el 37% del PIB en impostos, contra el 45% de la Eurozona o el 55% de Noruega. Per tant, som un país amb molt poca sobirania, perquè no tenim recursos per a canviar el nostre destí des de l’espai col·lectiu, de totes i tots: el públic.

Crec que és responsable assenyalar els culpables de tot plegat. Primer, els culpables directes: PP i PSOE, que han anat carregant sobre l’esquena de la classe treballadora l’esforç fiscal i rebaixant els impostos a les classes altes. Això ha generat la sensació global que paguem massa impostos i que els que paguem s’usen malament, quan no és cert (el primer menys que el segon, com a mínim). Però compte, que hi ha uns altres culpables, els aliats necessaris: Convergència i Unió. CiU ha estat l’amic fàcil en aquests temes, sempre disposat a fer el favor i aliviar l’1%, els poderosos, d’una càrrega fiscal decent. No ens fem trampes: CiU sempre ha legislat pels seus, pels que tallen el bacallà, MAI pels que pateixen.

Pel que fa al maltracte fiscal, és cert que Catalunya dóna més del que rep en l’àmbit d’Espanya. Alemanya ho fa també en relació a Europa, i bé que ens queixem de la seva insolència. Ara, ordenant els territoris segons el que perden fiscalment, el rànking és com segueix:

1-Illes Balears
2-Madrid
3-Catalunya

Per aquesta raó jo no seria tan radical buscant en la balança fiscal la raó de la ruïna del país. D’altra banda, hem de recordar que a Catalunya el pes del sector públic ha estat sempre baixíssim. La política de CiU i Jordi Pujol es va basar en el concert (de l’educació, de la sanitat) i d’un cert paradigma liberal que allunyava l’acció pública de la centralitat de l’economia. A molta gent li pot sembla bé, però no són poques les veus que dimonitzen el concert educatiu perquè els centres concertats poden seleccionar alumnes, i s’han creat en aquest país autèntics guetos educatius. Com déia fa poc el Síndic de Greuges: “Tenim en aquest país escoles molt homogènies per dins però molt heterogènies entre si”. I això ha estat un error.

Per això el govern d’esquerres va posar-se a fer inversió pública a un ritme desconegut fins el moment. Per homologar-se a la resta de l’Estat i a Europa (a Catalunya tenim el 110% de la renda de la UE i només el 70% de la despesa pública) Catalunya es va posar a invertir en escoles, sanitat, obra pública… fins que la crisi va esclatar. I Catalunya, com Espanya, no té instruments d’ingressos perquè els nostres mandataris van pensar que la riquesa es generava i redistribuia sola, que no calia una forç pública que vetllés per tothom. I varen equivocar-se.

Per tant, raons de la ruïna de Catalunya? Enumerem-les:

1-Política d’ingressos a nivell estatal tercermundista, gràcies a PP i PSOE amb l’inestimable ajuda de CiU.
2-Política de despesa pública raquítica entre 1980 i 2003, que va comportar una escassa presència de la cosa pública a Catalunya fent necessària una inversió major després
3-La manca de previsió de la conjuntura a partir de 2008 per part del Govern d’Esquerres, entrant en un espiral de deute
4-Entre cometes, però important en el context de baixa presència pública a la regió, la balança fiscal Catalunya-Espanya
5-(tot i que no n’hem parlat) Una aposta vergonyant per part dels nostres govern per una economia nacional bombollística i especulativa, que segueix la seva estela amb els projectes de BCN World, la Marina de Luxe… tots ells de la mà de CiU.

Barcelona, ciutat en venda

Sembla que, cada cop més, Barcelona s’està convertint en un aparador. Sempre ha estat un enclavament per al turisme, per a la vinguda de gent d’altres cultures que han volgut gaudir de la meravellosa realitat que atresora, però sempre des del respecte a la dignitat del municipi, a la seva identitat col·lectiva i a les necessitats de la seva societat. Tanmateix, mai havíem vist que el model s’escapcés com ho fa ara, amb Xavier Trias i Convergència i Unió al capdavant.

La privatització de l’espai públic va ser fulminant amb la Pista de Gel ocupant la Plaça de Catalunya durant el Nadal. Una de les principals artèries de trobada ciutadana, tancada per interessos no ja comercials -prou ens ho diran els petits comerços- sinó corporatius, d’unes empreses molt concretes i estretament lligades a la sort de l’alcalde i el Partit Popular. Continua llegint