ICV i la independència

Tenia en ment clausurar aquest blog, en tant que el seu principal mandat era el de transmetre la meva activitat com a conseller de districte d’ICV-EUiA durant el mandat finiquitat fa dos mesos. Tanmateix, crec que una darrera contribució a l’actual context polític de Catalunya és obligat.

En un debat extremadament centrat en l’eix nacional, com si la corrupció o la desigualtat promoguda gràcies als governs d’Artur Mas haguessin de romandre aliens a la campanya, s’ha titllat ICV de coses no massa afalagadores. La més suau, “espanyolista”. I d’aquí ençà, se l’ha culpat d’altra traïció a Catalunya, botiflers, immobilistes. El darrer article d’un subscriptor a Sentit Crític. (Radiografia d’una Decepció), m’obliga a donar resposta al sense sentit d’acusacions corrosives llençades contra Iniciativa.

L’article del Crític, com a resum de l’actual debat vers la postura d’ICV, acusa el partit pràcticament de lerrouxista, camisa de força contra els moviments socials i fer el joc a l’establishment espanyol.

M’agradaria fer un repàs a l’estratègia dels partits catalans a Madrid. Històricament, observem quatre estratègies. La primera, la col·laboracionista, jugada per CiU, que ha contribuït a la governabilitat a canvi de favors i engrunes. En ple conflicte nacional, CiU encara donava suport al rescat de les autopistes de Madrid. La segona, és l’assimilació, jugada pel PP i PSC, que han tingut els seus referents estatals a qui han fet cas i poc més. La tercera és l’aïllament, jugada per ERC, que pretén poc més que la visualització de les idees pròpies sense contribuir en massa a la política estatal.

N’hi ha una quarta, la de transformació, desenvolupada per ICV. Iniciativa ha tingut com a referent estatal Esquerra Unida (IU), i complementàriament ha anat generant un espai amb altres forces estatals per configurar un espai plural, progressista i plurinacional a tot l’estat. En aquest espai s’hi troba Iniciativa del Poble Valencià (membre de Compromís), Iniciativa Verds de les Illes Balears (membre de MÉS), la Chunta Aragonesista, Nueva Canarias, Espazo Ecosocialista (membre de l’AGE de Beiras).

La intenció d’ICV ha estat generar un nou espai política a l’estat, alternatiu als de PP i PSOE. Les forces aliades d’Iniciativa són avui referents estatals, especialment Compromís (amb alcaldies com la de València i la vicepresidència de la Generalitat), MÉS (al govern de Palma de Mallorca i vicepresidint el govern de les Illes) i la CHA.

És important assenyalar que únicament l’aliada estatal d’ICV, IU, ha reconegut el dret a decidir de Catalunya. Per a desmemoriats i desmemoriades, en va votar a favor al Congrés, quan Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van anar-hi a exigir el dret de Catalunya. I, no ens enganyem, això no té cap rèdit electoral per IU, ni a Espanya ni a Catalunya. Però IU ha estat lleial amb Catalunya, amb els seus anhels de llibertat i amb les seves classes populars.

Alguns diran que les fites d’ICV en l’àmbit nacional no són masses. Jo considero que la conformació d’una aliança amb forces emergents i dignes de tot l’estat, avui dia amb grans quotes de poder, és una fita considerable. L’aliança i suport garantit de Podem a autonòmiques i generals situaran al centre del debat polític una força compromesa amb el dret a decidir de Catalunya. El mateix succeeix a Europa, on únicament la candidata d’Els Verds es va mostrar favorable al dret a decidir (fins i tot ERC volia votar per ella com a presidenta de la Comissió Europea), i on de fet el partit  europeu de què forma part CDC, l’Aliança de Demòcrates i Liberals, va acceptar Ciutadans i UPyD com a membres.

Des del meanstream independentista (o el que sigui això) es diu que ICV ha traït els anhels de lliure determinació del poble de Catalunya, subjugant el procés català al que pugui passar a Espanya. No és cert, o no és més cert que el procés independentista, si volem el nostre país a la UE i coses com mantenir l’euro (ni que sigui per evitar pagar un deute cotitzat en euros amb una moneda depreciada) necessitarà la complicitat d’Espanya. En aquest moment de complexes sobiranies, cap procés està deslligat de cap altre. ICV ha apostat per mantenir la seva estratègia de la darrera dècada: construir l’alternativa al PP i el PSOE per tal que els anhels de Catalunya, com a país i com a classe treballadora, siguin possibles. Els partits de l’independentisme, CDC, ERC i la CUP, no han aconseguit cap complicitat, cap canvi. ICV, amb la feina de formigueta que la caracteritza, sí.

Es pot no estar d’acord amb l’estratègia d’ICV. Se la pot definir com una via lenta al dret a decidir; transigeix-ho a aquesta afirmació. Però no es pot dir que sigui una estratègia d’assimilació a Espanya. ICV busca el procés constituent a Catalunya, essent conscient que també caldrà contribuir al procés constituent a Espanya. I, gràcies a això, fer possible el dret a l’autodeterminació. Pot no ser la via òptima per a tothom, però una cosa són els desitjos legítims de cadascú i l’altre la realpolitik, la cruesa real del joc polític. Fa malament, l’independentisme, en equivocar-se d’enemic. No és Catalunya Sí Que Es Pot l’enemic del dret a decidir: ho són PP, PSC i Ciutadans.

En qualsevol cas, que es jutgi cadascú per la feina que ha fet i fa, no per promeses o elucubracions. Facta, non verba.

Anuncis

Por qué la LOMCE es injusta y antidemocrática

Wert

La LOMCE está generando un encendido debate social. Para algunos, es el origen de todos los males;para otros, la salvación de los pésimos resultados de nuestro sistema educativo. Es evidente que la Educación en este país no escapa a problemas, y muestra de ello son los malos resultados obtenidos en los informes PISA, o en su versión para adultos, así como el alto índice de abandono escolar (muy vinculado, sin embargo, al modelo productivo de cualificación baja al que nos han sumido nuestros gobiernos). Pero, a pesar del mal camino que ya estábamos pisando, la LOMCE viene a introducir tintes de injusticia y antidemocráticos a la situación actual, como voy a exponer.

En primer lugar, se consolida la obsesión por examinar. Habrá un examen al final de cada etapa, que si se suspendre impedirá pasar de curso, así como conformará el 30% de la nota final de la etapa. Es un error obcecarse en medir, porque un árbol por más que se mida no va a crecer (decía en una charla el pedagogo Joan M. Girona); hay que centrarse en el aprendizaje, en los métodos pedagógicos, en la evolución del alumnado, no sólo en el resultado de un examen final. No se puede condensar en una hora las habilidades adquiridas en 4 años. Continua llegint

Qui va arruinar Catalunya?

Portem uns quants anys sentint que la causa de la ruïna del nostre país, de Catalunya, és conseqüència únicament de dues realitats: la pèssima gestió del Tripartit i el robatori constant a què ens sotmet Espanya. És el discurs que Convergència i Unió ha anat alimentant, gràcies en gran part a mitjans afins, passant la patata calenta a tres partits de l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUiA) i a tot un Estat (i per tant, PSOE i PP). Però, què hi ha de cert en aquest argument?

IngDes

Fent un cop d’ull al gràfic que insereixo, es veu que la despesa durant el govern d’esquerres (2004-2010) va experimentar un increment constant, situació idèntica a la de tot l’Estat espanyol i de la majoria de la comunitat europea. De fet, si ens fixem, a partir del 2008 el creixement de la despesa pública es desaccelera, i d’haver-hi dibuixat una línia de tendència el 2010 la despesa hagués estat de quasi 40.000M€, no 32.000M€ com va ésser.

Per tant, no podem afirmar que el Tripartit fes una gestió econòmica irresponsable. No va dibuixar un comportament atípic en la  política de despesa, i de fet hagués tingut sentit un increment encara major de la despesa durant l’etapa de crisi econòmica, fet que no va esdevenir-se (gastar en èpoques de desaccelearció i estalviar en èpoques d’expansió, no li sona a ningú?). El problema, si de cas, va ser d’ingressos. A partir de 2009, els ingressos comencen a decréixer, a causa d’una crisi econòmica sense precedents: es varen reduir un 15% entre 2008 i 2011.

Què va fer el Tripartit va revertir aquesta situació? Una cagada i un encert. La cagada va ser donar la primera passa cap al desmantellament de l’impost de successions i donacions. L’encert, més estètic que eficaç, incrementar l’IRPF pel tram de renda superior als 120.000€.

No obstant això, la política d’ingressos de la Generalitat té marge limitat, i és en les competències de l’Estat en que ens hem de fixar. Vegem al següent gràfic quina ha estat aquesta política d’ingressos:

UE

El gràfic mostra com Espanya ha mantingut una política d’ingressos pèssima, tercermundista. Només recaptem el 37% del PIB en impostos, contra el 45% de la Eurozona o el 55% de Noruega. Per tant, som un país amb molt poca sobirania, perquè no tenim recursos per a canviar el nostre destí des de l’espai col·lectiu, de totes i tots: el públic.

Crec que és responsable assenyalar els culpables de tot plegat. Primer, els culpables directes: PP i PSOE, que han anat carregant sobre l’esquena de la classe treballadora l’esforç fiscal i rebaixant els impostos a les classes altes. Això ha generat la sensació global que paguem massa impostos i que els que paguem s’usen malament, quan no és cert (el primer menys que el segon, com a mínim). Però compte, que hi ha uns altres culpables, els aliats necessaris: Convergència i Unió. CiU ha estat l’amic fàcil en aquests temes, sempre disposat a fer el favor i aliviar l’1%, els poderosos, d’una càrrega fiscal decent. No ens fem trampes: CiU sempre ha legislat pels seus, pels que tallen el bacallà, MAI pels que pateixen.

Pel que fa al maltracte fiscal, és cert que Catalunya dóna més del que rep en l’àmbit d’Espanya. Alemanya ho fa també en relació a Europa, i bé que ens queixem de la seva insolència. Ara, ordenant els territoris segons el que perden fiscalment, el rànking és com segueix:

1-Illes Balears
2-Madrid
3-Catalunya

Per aquesta raó jo no seria tan radical buscant en la balança fiscal la raó de la ruïna del país. D’altra banda, hem de recordar que a Catalunya el pes del sector públic ha estat sempre baixíssim. La política de CiU i Jordi Pujol es va basar en el concert (de l’educació, de la sanitat) i d’un cert paradigma liberal que allunyava l’acció pública de la centralitat de l’economia. A molta gent li pot sembla bé, però no són poques les veus que dimonitzen el concert educatiu perquè els centres concertats poden seleccionar alumnes, i s’han creat en aquest país autèntics guetos educatius. Com déia fa poc el Síndic de Greuges: “Tenim en aquest país escoles molt homogènies per dins però molt heterogènies entre si”. I això ha estat un error.

Per això el govern d’esquerres va posar-se a fer inversió pública a un ritme desconegut fins el moment. Per homologar-se a la resta de l’Estat i a Europa (a Catalunya tenim el 110% de la renda de la UE i només el 70% de la despesa pública) Catalunya es va posar a invertir en escoles, sanitat, obra pública… fins que la crisi va esclatar. I Catalunya, com Espanya, no té instruments d’ingressos perquè els nostres mandataris van pensar que la riquesa es generava i redistribuia sola, que no calia una forç pública que vetllés per tothom. I varen equivocar-se.

Per tant, raons de la ruïna de Catalunya? Enumerem-les:

1-Política d’ingressos a nivell estatal tercermundista, gràcies a PP i PSOE amb l’inestimable ajuda de CiU.
2-Política de despesa pública raquítica entre 1980 i 2003, que va comportar una escassa presència de la cosa pública a Catalunya fent necessària una inversió major després
3-La manca de previsió de la conjuntura a partir de 2008 per part del Govern d’Esquerres, entrant en un espiral de deute
4-Entre cometes, però important en el context de baixa presència pública a la regió, la balança fiscal Catalunya-Espanya
5-(tot i que no n’hem parlat) Una aposta vergonyant per part dels nostres govern per una economia nacional bombollística i especulativa, que segueix la seva estela amb els projectes de BCN World, la Marina de Luxe… tots ells de la mà de CiU.

Barcelona, ciutat en venda

Sembla que, cada cop més, Barcelona s’està convertint en un aparador. Sempre ha estat un enclavament per al turisme, per a la vinguda de gent d’altres cultures que han volgut gaudir de la meravellosa realitat que atresora, però sempre des del respecte a la dignitat del municipi, a la seva identitat col·lectiva i a les necessitats de la seva societat. Tanmateix, mai havíem vist que el model s’escapcés com ho fa ara, amb Xavier Trias i Convergència i Unió al capdavant.

La privatització de l’espai públic va ser fulminant amb la Pista de Gel ocupant la Plaça de Catalunya durant el Nadal. Una de les principals artèries de trobada ciutadana, tancada per interessos no ja comercials -prou ens ho diran els petits comerços- sinó corporatius, d’unes empreses molt concretes i estretament lligades a la sort de l’alcalde i el Partit Popular. Continua llegint

La dreta dóna el SI als Militars a Collserola i el NO a la participació a Balmes

image

El Ple del Districte de Sarrià-Sant Gervasi es va celebrar sota la satisfacció i l’alegria d’haver celebrat diverses Festes Majors, però sota múltiples ombres. Ombres que, malauradament, l’aliança tàcita entre convergents i populars han expandit sobre el Districte i la Ciutat de Barcelona.
Continua llegint