El Kirchnerismo en datos: de la nación que encontraron a la que dejan

Este domingo 22 de Noviembre se celebrará en Argentina la segunda vuelta a las elecciones presidenciales, o ballotage. Las encuestas dan por vencedor al candidato no-peronista, ideológicamente posicionado en la derecha liberal, Mauricio Macri, de la alianza Cambiemos. Parece ser … Continua llegint

L’Empoderament ciutadà derrota el model Trias d’imposició

IMG-20141017-WA0005

Hem assistit, des de 2011, a un enfrontament sense precedents entre l’Ajuntament de Barcelona, liderat per Xavier Trias, i una ciutadania cada cop més organitzada i menys disposada  a cedir i a delegar de forma cega en les autoritats municipals. Si bé els conflictes entre governs i ciutadania existeixen des de sempre i són una condició necessària que reflecteixen la vigilància que la ciutadania fa de les obres de govern, les crisis que Xavier Trias ha hagut d’enfrontar durant el seu mandat han estat continues, i sovint amb un mal final per l’alcalde i el seu equip, però també amb dures conseqüències per a la ciutadania i la credibilitat de les institucions.

Aquests conflictes que en aquests 3 anys  i mig Xavier Trias ha enfrontat tenen noms propis, no són una realitat abstracta: Continua llegint

Democràcia només per les elits?

partrendablog

És una evidencia que la concepció del que és i el què ha de ser la política ha implotat i la ciutadania ja no es conforma amb votar un cop cada quatre anys. Aquí ha influït molt l’inici de la crisi, però també moviments com el 15M, la Plataforma Afectats per la Hipoteca o entitats més tradicionals com les associacions de veïnes i veïns. El concepte de democràcia s’ha ampliat, i s’exigeix que els governs tinguin en compte la gent a l’hora de decidir quins temes entren a l’agenda i com s’acaben transformant en política pública. La gent vol decidir quines prioritats pren un govern, i també influir en el seu desenvolupament: votant, participant en processos participatius, amb iniciatives ciutadanes, etc.

Però Trias no ha entès de què va el tema. Per això ha tirat endavant el sonat enderroc de Can Vies. Per això ha intentat decidir unilateralment com seran les noves Glòries o la Rambla del Poblenou, i ha hagut d’enfrontar l’oposició veïnal. Per això tira pel dret amb una reforma de la Diagonal pactada als despatxos amb el lobby del cotxe i del comerç de luxe. Per això tanca la porta a 26.000 signatures que les Escoles Bressol van entregar de les mans dels ciutadans i les ciutadanes.

Però la gent que tenim clar què vol dir democràcia i com les institucions s’han de transformar (més que reformar) per fer compatibles legitimitat institucional i legitimitat popular, també correm un risc: el de convertir el nostre concepte de democràcia en una cosa d’elits. Les eleccions europees ens ho demostren: en aquells barris on la renda és inferior, la abstenció va ser més alta. Aquest és un patró que, desafortunadament, es repeteix constantment: la població amb nivell socioeconòmic més baix participa menys de les dinàmiques de la democràcia. Això ens acosta cap a dos riscos: una legitimitat més reduïda (encara!) de l’entramat institucional i de la democràcia mateixa, i una perillosa infrarepresentació dels interessos de les classes populars a les institucions.

Per tant, si volem parlar de democràcia, no podem parlar únicament de govern obert, consultes, processos participatius, iniciatives ciutadanes… hem de parlar de política econòmica i política social. Política social que no ha de ser (només) assistencialista, sinó fomentar l’autonomia i l’autogovern de la gent i garantir serveis (educació, sanitat) a tota la població en condicions d’igualtat. Però també, i se’n parla poc, hem de definir diferent la política econòmica.

A nivell local, un cop es paguen les despeses corrents, queda un calaix per la inversió. A Barcelona, això són aproximadament 400 milions d’euros l’any. Si aquests s’utilitzen per dinamitzar econòmicament les zones més empobrides, podem dibuixar una política econòmica que millori la base econòmica de les famílies dels barris més deprimits. En canvi, si aquests diners s’utilitzen per inversions que afavoreixin els negocis del luxe o l’especulació, succeeix el contrari.

Per això, quan Xavier Trias no crea ni una sola plaça pública d’Escoles Bressol en tot el mandat però en canvi col·loca 5 milions al Passeig de Gràcia, s’està carregant la democràcia. Per això, quan Trias decideix deixar de construir gran part dels equipaments del Pla d’Equipaments Juvenils però en canvi regala 16 milions a la Fórmula 1, s’està carregant la democràcia. Per això, quan redueix la fiscalitat al transport privat (amb més presència a les zones benestants) però incrementa el preu del transport públic (d’ús més accentuat en les classes treballadores), s’està carregant la democràcia.

Si volem que la nostra idea de democràcia tingui recorregut, hem de definir una política econòmica alternativa a la ciutat, a l’hora que contestar contundentment les inversions de l’Ajuntament. Serà la manera més efectiva que la població amb pitjors condicions socioeconòmiques participi de les dinàmiques democràtiques i, per tant, defensi de primera mà els seus interessos, blindant la ciutat de projectes especulatius i contundents amb la cohesió social.

 

Per què dic NO al “Vodafone Bicing”

Vodafone Bicing

Hi ha hagut, darrerament, un debat bastant intens sobre la idoneïtat o no que Vodafone financi part del servei del Bicing, permetent que s’anunciï a les rodes dels prototips a canvi d’una contraprestació de 4 milions d’euros en 3 anys (a raó de 1,3M€ per any).

Hi ha tres raons que m’impedeixen mostrar-me favorable a aquesta privatització parcial d’un servei públic. Continua llegint

Qui va arruinar Catalunya?

Portem uns quants anys sentint que la causa de la ruïna del nostre país, de Catalunya, és conseqüència únicament de dues realitats: la pèssima gestió del Tripartit i el robatori constant a què ens sotmet Espanya. És el discurs que Convergència i Unió ha anat alimentant, gràcies en gran part a mitjans afins, passant la patata calenta a tres partits de l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUiA) i a tot un Estat (i per tant, PSOE i PP). Però, què hi ha de cert en aquest argument?

IngDes

Fent un cop d’ull al gràfic que insereixo, es veu que la despesa durant el govern d’esquerres (2004-2010) va experimentar un increment constant, situació idèntica a la de tot l’Estat espanyol i de la majoria de la comunitat europea. De fet, si ens fixem, a partir del 2008 el creixement de la despesa pública es desaccelera, i d’haver-hi dibuixat una línia de tendència el 2010 la despesa hagués estat de quasi 40.000M€, no 32.000M€ com va ésser.

Per tant, no podem afirmar que el Tripartit fes una gestió econòmica irresponsable. No va dibuixar un comportament atípic en la  política de despesa, i de fet hagués tingut sentit un increment encara major de la despesa durant l’etapa de crisi econòmica, fet que no va esdevenir-se (gastar en èpoques de desaccelearció i estalviar en èpoques d’expansió, no li sona a ningú?). El problema, si de cas, va ser d’ingressos. A partir de 2009, els ingressos comencen a decréixer, a causa d’una crisi econòmica sense precedents: es varen reduir un 15% entre 2008 i 2011.

Què va fer el Tripartit va revertir aquesta situació? Una cagada i un encert. La cagada va ser donar la primera passa cap al desmantellament de l’impost de successions i donacions. L’encert, més estètic que eficaç, incrementar l’IRPF pel tram de renda superior als 120.000€.

No obstant això, la política d’ingressos de la Generalitat té marge limitat, i és en les competències de l’Estat en que ens hem de fixar. Vegem al següent gràfic quina ha estat aquesta política d’ingressos:

UE

El gràfic mostra com Espanya ha mantingut una política d’ingressos pèssima, tercermundista. Només recaptem el 37% del PIB en impostos, contra el 45% de la Eurozona o el 55% de Noruega. Per tant, som un país amb molt poca sobirania, perquè no tenim recursos per a canviar el nostre destí des de l’espai col·lectiu, de totes i tots: el públic.

Crec que és responsable assenyalar els culpables de tot plegat. Primer, els culpables directes: PP i PSOE, que han anat carregant sobre l’esquena de la classe treballadora l’esforç fiscal i rebaixant els impostos a les classes altes. Això ha generat la sensació global que paguem massa impostos i que els que paguem s’usen malament, quan no és cert (el primer menys que el segon, com a mínim). Però compte, que hi ha uns altres culpables, els aliats necessaris: Convergència i Unió. CiU ha estat l’amic fàcil en aquests temes, sempre disposat a fer el favor i aliviar l’1%, els poderosos, d’una càrrega fiscal decent. No ens fem trampes: CiU sempre ha legislat pels seus, pels que tallen el bacallà, MAI pels que pateixen.

Pel que fa al maltracte fiscal, és cert que Catalunya dóna més del que rep en l’àmbit d’Espanya. Alemanya ho fa també en relació a Europa, i bé que ens queixem de la seva insolència. Ara, ordenant els territoris segons el que perden fiscalment, el rànking és com segueix:

1-Illes Balears
2-Madrid
3-Catalunya

Per aquesta raó jo no seria tan radical buscant en la balança fiscal la raó de la ruïna del país. D’altra banda, hem de recordar que a Catalunya el pes del sector públic ha estat sempre baixíssim. La política de CiU i Jordi Pujol es va basar en el concert (de l’educació, de la sanitat) i d’un cert paradigma liberal que allunyava l’acció pública de la centralitat de l’economia. A molta gent li pot sembla bé, però no són poques les veus que dimonitzen el concert educatiu perquè els centres concertats poden seleccionar alumnes, i s’han creat en aquest país autèntics guetos educatius. Com déia fa poc el Síndic de Greuges: “Tenim en aquest país escoles molt homogènies per dins però molt heterogènies entre si”. I això ha estat un error.

Per això el govern d’esquerres va posar-se a fer inversió pública a un ritme desconegut fins el moment. Per homologar-se a la resta de l’Estat i a Europa (a Catalunya tenim el 110% de la renda de la UE i només el 70% de la despesa pública) Catalunya es va posar a invertir en escoles, sanitat, obra pública… fins que la crisi va esclatar. I Catalunya, com Espanya, no té instruments d’ingressos perquè els nostres mandataris van pensar que la riquesa es generava i redistribuia sola, que no calia una forç pública que vetllés per tothom. I varen equivocar-se.

Per tant, raons de la ruïna de Catalunya? Enumerem-les:

1-Política d’ingressos a nivell estatal tercermundista, gràcies a PP i PSOE amb l’inestimable ajuda de CiU.
2-Política de despesa pública raquítica entre 1980 i 2003, que va comportar una escassa presència de la cosa pública a Catalunya fent necessària una inversió major després
3-La manca de previsió de la conjuntura a partir de 2008 per part del Govern d’Esquerres, entrant en un espiral de deute
4-Entre cometes, però important en el context de baixa presència pública a la regió, la balança fiscal Catalunya-Espanya
5-(tot i que no n’hem parlat) Una aposta vergonyant per part dels nostres govern per una economia nacional bombollística i especulativa, que segueix la seva estela amb els projectes de BCN World, la Marina de Luxe… tots ells de la mà de CiU.