Austria should be the last warning: policy change or implosion

austria

The far-right has been making major electoral progress across Europe for years. The onset of the economic and financial crisis proved the European Union’s institutional design was incapable of answering to economic shocks, becoming unable to compensate the loss of sovereignty of member state, especially in terms of monetary policy. Since countries do not control the currency (and the European Central Bank is committed to price stability only, not growth) and this is not compensated with EU-wide fiscal mechanisms that act as automatic stabilizers, the only way crisis countries could gain access to international financing was to accept bailouts with harsh reform agendas attached. This has been deepening the recession not only in the rescued countries, which have witnessed public spending, wages and employment plunge, but to all EU countries, since the spill-over effect has permeated them due to their economic interdependence.

This has caused two different, but still similar reactions in Europe. On the one hand, rescued countries increasingly see the EU as a synonym of austerity and misery. Greeks do not understand why they have to pay for Nea Democratia’s government lying about public deficit. Spaniards fail to understand why their public debt used to be less than 40% of the GDP in 2007 and it sky-rocketed to 100% after rescuing the financial, being citizens liable for a crisis they did not cause. Therefore, rescued countries tend to emotionally and ideologically detach from the EU, although this has translated into pro-European, progressive changes: Syriza in Greece, the impressive debut of Podemos in Spain, a progressive government in Portugal, and the centre-left still in power in Italy. But the critiques to the EU are clearly on the table. Continua llegint

Anuncis

ICV i la independència

Tenia en ment clausurar aquest blog, en tant que el seu principal mandat era el de transmetre la meva activitat com a conseller de districte d’ICV-EUiA durant el mandat finiquitat fa dos mesos. Tanmateix, crec que una darrera contribució a l’actual context polític de Catalunya és obligat.

En un debat extremadament centrat en l’eix nacional, com si la corrupció o la desigualtat promoguda gràcies als governs d’Artur Mas haguessin de romandre aliens a la campanya, s’ha titllat ICV de coses no massa afalagadores. La més suau, “espanyolista”. I d’aquí ençà, se l’ha culpat d’altra traïció a Catalunya, botiflers, immobilistes. El darrer article d’un subscriptor a Sentit Crític. (Radiografia d’una Decepció), m’obliga a donar resposta al sense sentit d’acusacions corrosives llençades contra Iniciativa.

L’article del Crític, com a resum de l’actual debat vers la postura d’ICV, acusa el partit pràcticament de lerrouxista, camisa de força contra els moviments socials i fer el joc a l’establishment espanyol.

M’agradaria fer un repàs a l’estratègia dels partits catalans a Madrid. Històricament, observem quatre estratègies. La primera, la col·laboracionista, jugada per CiU, que ha contribuït a la governabilitat a canvi de favors i engrunes. En ple conflicte nacional, CiU encara donava suport al rescat de les autopistes de Madrid. La segona, és l’assimilació, jugada pel PP i PSC, que han tingut els seus referents estatals a qui han fet cas i poc més. La tercera és l’aïllament, jugada per ERC, que pretén poc més que la visualització de les idees pròpies sense contribuir en massa a la política estatal.

N’hi ha una quarta, la de transformació, desenvolupada per ICV. Iniciativa ha tingut com a referent estatal Esquerra Unida (IU), i complementàriament ha anat generant un espai amb altres forces estatals per configurar un espai plural, progressista i plurinacional a tot l’estat. En aquest espai s’hi troba Iniciativa del Poble Valencià (membre de Compromís), Iniciativa Verds de les Illes Balears (membre de MÉS), la Chunta Aragonesista, Nueva Canarias, Espazo Ecosocialista (membre de l’AGE de Beiras).

La intenció d’ICV ha estat generar un nou espai política a l’estat, alternatiu als de PP i PSOE. Les forces aliades d’Iniciativa són avui referents estatals, especialment Compromís (amb alcaldies com la de València i la vicepresidència de la Generalitat), MÉS (al govern de Palma de Mallorca i vicepresidint el govern de les Illes) i la CHA.

És important assenyalar que únicament l’aliada estatal d’ICV, IU, ha reconegut el dret a decidir de Catalunya. Per a desmemoriats i desmemoriades, en va votar a favor al Congrés, quan Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van anar-hi a exigir el dret de Catalunya. I, no ens enganyem, això no té cap rèdit electoral per IU, ni a Espanya ni a Catalunya. Però IU ha estat lleial amb Catalunya, amb els seus anhels de llibertat i amb les seves classes populars.

Alguns diran que les fites d’ICV en l’àmbit nacional no són masses. Jo considero que la conformació d’una aliança amb forces emergents i dignes de tot l’estat, avui dia amb grans quotes de poder, és una fita considerable. L’aliança i suport garantit de Podem a autonòmiques i generals situaran al centre del debat polític una força compromesa amb el dret a decidir de Catalunya. El mateix succeeix a Europa, on únicament la candidata d’Els Verds es va mostrar favorable al dret a decidir (fins i tot ERC volia votar per ella com a presidenta de la Comissió Europea), i on de fet el partit  europeu de què forma part CDC, l’Aliança de Demòcrates i Liberals, va acceptar Ciutadans i UPyD com a membres.

Des del meanstream independentista (o el que sigui això) es diu que ICV ha traït els anhels de lliure determinació del poble de Catalunya, subjugant el procés català al que pugui passar a Espanya. No és cert, o no és més cert que el procés independentista, si volem el nostre país a la UE i coses com mantenir l’euro (ni que sigui per evitar pagar un deute cotitzat en euros amb una moneda depreciada) necessitarà la complicitat d’Espanya. En aquest moment de complexes sobiranies, cap procés està deslligat de cap altre. ICV ha apostat per mantenir la seva estratègia de la darrera dècada: construir l’alternativa al PP i el PSOE per tal que els anhels de Catalunya, com a país i com a classe treballadora, siguin possibles. Els partits de l’independentisme, CDC, ERC i la CUP, no han aconseguit cap complicitat, cap canvi. ICV, amb la feina de formigueta que la caracteritza, sí.

Es pot no estar d’acord amb l’estratègia d’ICV. Se la pot definir com una via lenta al dret a decidir; transigeix-ho a aquesta afirmació. Però no es pot dir que sigui una estratègia d’assimilació a Espanya. ICV busca el procés constituent a Catalunya, essent conscient que també caldrà contribuir al procés constituent a Espanya. I, gràcies a això, fer possible el dret a l’autodeterminació. Pot no ser la via òptima per a tothom, però una cosa són els desitjos legítims de cadascú i l’altre la realpolitik, la cruesa real del joc polític. Fa malament, l’independentisme, en equivocar-se d’enemic. No és Catalunya Sí Que Es Pot l’enemic del dret a decidir: ho són PP, PSC i Ciutadans.

En qualsevol cas, que es jutgi cadascú per la feina que ha fet i fa, no per promeses o elucubracions. Facta, non verba.

Què vol dir ser “conseller/a de districte”

bcnencomu

Feia temps que volia escriure sobre la funció d’un conseller o consellera de districte, i la confluència s’ha convertit en la empenta que necessitava. Escriure m’agrada, però massa sovint costa trobar el temps – potser, en acabar de llegir aquest post, comprengueu el per què.  Escric a partir de l’experiència d’haver estat conseller de districte i portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA a Sarrià-Sant Gervasi els darrers 3 anys, des que vaig prendre possessió el març de 2012. Experiència que acabarà amb les eleccions municipals de maig, atès que he manifestat la meva decisió de no presentar-me a la reelecció.

Essencialment, el conseller o consellera del districte és un regidor o regidora a nivell de districte. Barcelona és una ciutat amb més d’un milió i mig de ciutadanes i ciutadans, i per tant és positiu que es descentralitzin les institucions cap als districtes i els barris. En aquest sentit, el conseller o consellera han de fer de corretja de transmissió (i filtratge) de les demandes ciutadanes cap a les institucions, representant-les d’acord als seus principis i presentant iniciatives als plenaris de districte. Així, ha d’impulsar i controlar l’acció de govern.

Dit així, queda molt bonic, però la feina d’un conseller o consellera és més complexa i està bastant regulada. Sovint troba unes limitacions de temps que fan complicat mantenir un peu a les institucions i un al carrer, perquè el temps a les institucions pot ser incisivament exigent. Aquest ha estat el meu cas, segurament, i és que el context d’un grup municipal amb un sol conseller o consellera és molt limitador, perquè és responsabilitat d’aquest/a representar el grup municipal en tots els espais dels que forma part. Continua llegint

L’Empoderament ciutadà derrota el model Trias d’imposició

IMG-20141017-WA0005

Hem assistit, des de 2011, a un enfrontament sense precedents entre l’Ajuntament de Barcelona, liderat per Xavier Trias, i una ciutadania cada cop més organitzada i menys disposada  a cedir i a delegar de forma cega en les autoritats municipals. Si bé els conflictes entre governs i ciutadania existeixen des de sempre i són una condició necessària que reflecteixen la vigilància que la ciutadania fa de les obres de govern, les crisis que Xavier Trias ha hagut d’enfrontar durant el seu mandat han estat continues, i sovint amb un mal final per l’alcalde i el seu equip, però també amb dures conseqüències per a la ciutadania i la credibilitat de les institucions.

Aquests conflictes que en aquests 3 anys  i mig Xavier Trias ha enfrontat tenen noms propis, no són una realitat abstracta: Continua llegint

Guanyem Barcelona: percepcions d’una tarda d’estiu

Les reflexions d’aquest post són sempre personals i s’hi reflecteixen les meves vivències socials, polítiques i organitzatives.

guanyem

Ahir dijous 26 de Juny va ser, potser, un dia per apuntar a la història de la ciutat de Barcelona. Una ciutat construïda a partir de les lluites socials, les reivindicacions veïnals i les dinàmiques positives entre diversos moviments de base pot trobar, en una plataforma de confluència política i social, una nova etapa de construcció compartida de la seva identitat.

Pel que diuen els organitzadors, vàrem ser unes 1.600 persones presents físicament a l’acte (encara sort que, amb alguns companys, vam poder seure, perquè la majoria de la gent es va quedar dreta) i uns 6.000 seguidors online completaven aquesta xifra. No està malament, oi?

La primera percepció va ser positiva. A l’ambient i als parlaments es respirava generositat, obertura, ganes, nervis, pors… però sobretot, confiança cap als diferents. “La pluralitat la podem viure com una barrera, o com una fortalesa“, va dir l’Ada Colau. També en Joan Subirats, sobretot a la roda de premsa anterior a l’acte de presentació, va mostrar una gran predisposició a la confluència de grups de base i de partits que estiguessin per la ruptura i hagin esmenat els errors del passat. Continua llegint