ICV i la independència

Tenia en ment clausurar aquest blog, en tant que el seu principal mandat era el de transmetre la meva activitat com a conseller de districte d’ICV-EUiA durant el mandat finiquitat fa dos mesos. Tanmateix, crec que una darrera contribució a l’actual context polític de Catalunya és obligat.

En un debat extremadament centrat en l’eix nacional, com si la corrupció o la desigualtat promoguda gràcies als governs d’Artur Mas haguessin de romandre aliens a la campanya, s’ha titllat ICV de coses no massa afalagadores. La més suau, “espanyolista”. I d’aquí ençà, se l’ha culpat d’altra traïció a Catalunya, botiflers, immobilistes. El darrer article d’un subscriptor a Sentit Crític. (Radiografia d’una Decepció), m’obliga a donar resposta al sense sentit d’acusacions corrosives llençades contra Iniciativa.

L’article del Crític, com a resum de l’actual debat vers la postura d’ICV, acusa el partit pràcticament de lerrouxista, camisa de força contra els moviments socials i fer el joc a l’establishment espanyol.

M’agradaria fer un repàs a l’estratègia dels partits catalans a Madrid. Històricament, observem quatre estratègies. La primera, la col·laboracionista, jugada per CiU, que ha contribuït a la governabilitat a canvi de favors i engrunes. En ple conflicte nacional, CiU encara donava suport al rescat de les autopistes de Madrid. La segona, és l’assimilació, jugada pel PP i PSC, que han tingut els seus referents estatals a qui han fet cas i poc més. La tercera és l’aïllament, jugada per ERC, que pretén poc més que la visualització de les idees pròpies sense contribuir en massa a la política estatal.

N’hi ha una quarta, la de transformació, desenvolupada per ICV. Iniciativa ha tingut com a referent estatal Esquerra Unida (IU), i complementàriament ha anat generant un espai amb altres forces estatals per configurar un espai plural, progressista i plurinacional a tot l’estat. En aquest espai s’hi troba Iniciativa del Poble Valencià (membre de Compromís), Iniciativa Verds de les Illes Balears (membre de MÉS), la Chunta Aragonesista, Nueva Canarias, Espazo Ecosocialista (membre de l’AGE de Beiras).

La intenció d’ICV ha estat generar un nou espai política a l’estat, alternatiu als de PP i PSOE. Les forces aliades d’Iniciativa són avui referents estatals, especialment Compromís (amb alcaldies com la de València i la vicepresidència de la Generalitat), MÉS (al govern de Palma de Mallorca i vicepresidint el govern de les Illes) i la CHA.

És important assenyalar que únicament l’aliada estatal d’ICV, IU, ha reconegut el dret a decidir de Catalunya. Per a desmemoriats i desmemoriades, en va votar a favor al Congrés, quan Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van anar-hi a exigir el dret de Catalunya. I, no ens enganyem, això no té cap rèdit electoral per IU, ni a Espanya ni a Catalunya. Però IU ha estat lleial amb Catalunya, amb els seus anhels de llibertat i amb les seves classes populars.

Alguns diran que les fites d’ICV en l’àmbit nacional no són masses. Jo considero que la conformació d’una aliança amb forces emergents i dignes de tot l’estat, avui dia amb grans quotes de poder, és una fita considerable. L’aliança i suport garantit de Podem a autonòmiques i generals situaran al centre del debat polític una força compromesa amb el dret a decidir de Catalunya. El mateix succeeix a Europa, on únicament la candidata d’Els Verds es va mostrar favorable al dret a decidir (fins i tot ERC volia votar per ella com a presidenta de la Comissió Europea), i on de fet el partit  europeu de què forma part CDC, l’Aliança de Demòcrates i Liberals, va acceptar Ciutadans i UPyD com a membres.

Des del meanstream independentista (o el que sigui això) es diu que ICV ha traït els anhels de lliure determinació del poble de Catalunya, subjugant el procés català al que pugui passar a Espanya. No és cert, o no és més cert que el procés independentista, si volem el nostre país a la UE i coses com mantenir l’euro (ni que sigui per evitar pagar un deute cotitzat en euros amb una moneda depreciada) necessitarà la complicitat d’Espanya. En aquest moment de complexes sobiranies, cap procés està deslligat de cap altre. ICV ha apostat per mantenir la seva estratègia de la darrera dècada: construir l’alternativa al PP i el PSOE per tal que els anhels de Catalunya, com a país i com a classe treballadora, siguin possibles. Els partits de l’independentisme, CDC, ERC i la CUP, no han aconseguit cap complicitat, cap canvi. ICV, amb la feina de formigueta que la caracteritza, sí.

Es pot no estar d’acord amb l’estratègia d’ICV. Se la pot definir com una via lenta al dret a decidir; transigeix-ho a aquesta afirmació. Però no es pot dir que sigui una estratègia d’assimilació a Espanya. ICV busca el procés constituent a Catalunya, essent conscient que també caldrà contribuir al procés constituent a Espanya. I, gràcies a això, fer possible el dret a l’autodeterminació. Pot no ser la via òptima per a tothom, però una cosa són els desitjos legítims de cadascú i l’altre la realpolitik, la cruesa real del joc polític. Fa malament, l’independentisme, en equivocar-se d’enemic. No és Catalunya Sí Que Es Pot l’enemic del dret a decidir: ho són PP, PSC i Ciutadans.

En qualsevol cas, que es jutgi cadascú per la feina que ha fet i fa, no per promeses o elucubracions. Facta, non verba.

Anuncis

Què vol dir ser “conseller/a de districte”

bcnencomu

Feia temps que volia escriure sobre la funció d’un conseller o consellera de districte, i la confluència s’ha convertit en la empenta que necessitava. Escriure m’agrada, però massa sovint costa trobar el temps – potser, en acabar de llegir aquest post, comprengueu el per què.  Escric a partir de l’experiència d’haver estat conseller de districte i portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA a Sarrià-Sant Gervasi els darrers 3 anys, des que vaig prendre possessió el març de 2012. Experiència que acabarà amb les eleccions municipals de maig, atès que he manifestat la meva decisió de no presentar-me a la reelecció.

Essencialment, el conseller o consellera del districte és un regidor o regidora a nivell de districte. Barcelona és una ciutat amb més d’un milió i mig de ciutadanes i ciutadans, i per tant és positiu que es descentralitzin les institucions cap als districtes i els barris. En aquest sentit, el conseller o consellera han de fer de corretja de transmissió (i filtratge) de les demandes ciutadanes cap a les institucions, representant-les d’acord als seus principis i presentant iniciatives als plenaris de districte. Així, ha d’impulsar i controlar l’acció de govern.

Dit així, queda molt bonic, però la feina d’un conseller o consellera és més complexa i està bastant regulada. Sovint troba unes limitacions de temps que fan complicat mantenir un peu a les institucions i un al carrer, perquè el temps a les institucions pot ser incisivament exigent. Aquest ha estat el meu cas, segurament, i és que el context d’un grup municipal amb un sol conseller o consellera és molt limitador, perquè és responsabilitat d’aquest/a representar el grup municipal en tots els espais dels que forma part. Continua llegint

Per què aquests pressupostos no són bons per Barcelona

Sembla ser que, amb l’abstenció del PSC i el vot favorable o abstencio d’Unitat per Barcelona (ERC+Joan Laporta), Barcelona tornarà a tenir pressupostos. Això vol dir que pel 2015, es tornen a fixar unes prioritats polítiques, amb una política econòmica guiada per una cosmovisió molt concreta. Considero que aquesta cosmovisió és la neoliberal, la d’una dreta que no entén o no li interessa entendre quines són les necessitats de la ciutat.

En primer lloc, no són uns pressupostos expansius, sinó que són extremadament conservadors. Quan dic que no són expansius, vull dir que no s’encaminen a reactivar l’activitat econòmica, sinó que apliquen l’austeritat. A això ja ens hi tenen acostumats, tant CiU, com PP com PSC/PSOE. A Barcelona, el 2012 i 2013 el superàvit va pujar a 200 milions d’euros, i el 2014 ha ascendit a 19 milions. Això, algunxs poden pensar, és positiu. Tanmateix, no ho és, perquè la conseqüència és que en el pitjor moment de la crisi econòmica, amb taxes altíssimes (i desigualment distribuïdes) d’atur i amb l’economia congelada, l’Ajuntament treu diners de la butxaca de la gent però no la inverteix en l’economia per reactivar l’economia, sinó que renuncia a invertir. I això, en l’actual context, és nefast. I ara, el 2015, ens proposen reduir un 12% la inversió, que suposa menys recuperació, menys feina, menys esperança, i per tant, més gana.

En segon lloc, no és un pressupost enfocat a la reducció de la desigualtat i a la lluita contra la pobresa. S’ha incrementat la despesa social (no en equipaments socials, consti), però l’esforç és insuficient. ICV-EUiA ha proposat, per contra, un Pla de Rescat Social, que cal dir queda molt lluny del maquillatge proposat pel Partit Socialista i Jaume Collboni, que és un retoc estètic al pressupost. En virtut d’aquest Pla, i sense amenaçar la liquidat i la solvència municipals, es podria contractar nous i noves treballadores públiques, convertir els ajuts socials en rendes d’inclusió, garantir els subministraments bàsics de la llar i invertir en garantia alimentària, que es tradueix en 3 àpats al dia, especialment amb la vista posada en la infància.

També, amb l’horitzó de la lluita contra la desigualtat i la redistribució d’oportunitats entre persones i barris, ICV-EUiA ha proposat un Pla de Lluita contra l’Atur, que ni Trias ni Collboni es proposen. En un moment en que tenim més de 100.000 aturats i aturades, dels quals el 40% ho són de llarga durada, és incomprensible que no se sumin esforços en aquest sentit. Cal incrementar el pressupost de Barcelona Activa a 50 milions d’euros, i incrementar les aportacions destinades a capacitació professional. D’altra banda, per avançar cap a un nou model econòmic de ciutat, cal desenvolupar un programa d’emprenedoria social, generant una economia cooperativa, solidària i social. A més, Convergència ha incomplert l’acord de donar cos a un Pla de Retorn de l’Exili Juvenil. 50.000 joves catalans han abandonat el país, molts i moltes de les quals ciutadanes de Barcelona.

Alguns ens volen fer creure que rebaixant 35 cèntims la T-10 i posant quatre duros a un raquític pla social tenim un pressupost brillant i d’esquerres. No podem interpretar l’actitud de Jaume Collboni i el PSC com una lluita per aconseguir uns pressupostos socials, sinó com un intent desesperat de sortir a la premsa, de tenir projecció pública, encara que el preu sigui aquest. Sense una política pública expansiva que dirigeixi els esforços cap a la redistribució i la generació d’una activitat econòmica que beneficiï a tothom, no podem tenir pressupostos d’esquerres.

I no els tenim.

I compte, que pot ser l’inici de la posada en escena que obri  la porta cap a la sociovergència. Caldrà que de les eleccions  municipals de 2015 en surti, per tant, una majoria alternativa que deixi sense efectes de suma una majoria de convergents i socialistes.

L’Empoderament ciutadà derrota el model Trias d’imposició

IMG-20141017-WA0005

Hem assistit, des de 2011, a un enfrontament sense precedents entre l’Ajuntament de Barcelona, liderat per Xavier Trias, i una ciutadania cada cop més organitzada i menys disposada  a cedir i a delegar de forma cega en les autoritats municipals. Si bé els conflictes entre governs i ciutadania existeixen des de sempre i són una condició necessària que reflecteixen la vigilància que la ciutadania fa de les obres de govern, les crisis que Xavier Trias ha hagut d’enfrontar durant el seu mandat han estat continues, i sovint amb un mal final per l’alcalde i el seu equip, però també amb dures conseqüències per a la ciutadania i la credibilitat de les institucions.

Aquests conflictes que en aquests 3 anys  i mig Xavier Trias ha enfrontat tenen noms propis, no són una realitat abstracta: Continua llegint

Trias imposa i amaga més retallades al Transport Públic

ptp

De nou, el Transport Públic tremola a tota Barcelona. Després de l’anunci de Trias i Santi Vila de congelar les taxes del transport públic, la PTP (Associació per a la Promoció del Transport Públic) desemmascara una retallada amagada de les freqüències dels autobusos, que en casos extrems arriben a 32 minuts.

Continua llegint