Què vol dir ser “conseller/a de districte”

bcnencomu

Feia temps que volia escriure sobre la funció d’un conseller o consellera de districte, i la confluència s’ha convertit en la empenta que necessitava. Escriure m’agrada, però massa sovint costa trobar el temps – potser, en acabar de llegir aquest post, comprengueu el per què.  Escric a partir de l’experiència d’haver estat conseller de districte i portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA a Sarrià-Sant Gervasi els darrers 3 anys, des que vaig prendre possessió el març de 2012. Experiència que acabarà amb les eleccions municipals de maig, atès que he manifestat la meva decisió de no presentar-me a la reelecció.

Essencialment, el conseller o consellera del districte és un regidor o regidora a nivell de districte. Barcelona és una ciutat amb més d’un milió i mig de ciutadanes i ciutadans, i per tant és positiu que es descentralitzin les institucions cap als districtes i els barris. En aquest sentit, el conseller o consellera han de fer de corretja de transmissió (i filtratge) de les demandes ciutadanes cap a les institucions, representant-les d’acord als seus principis i presentant iniciatives als plenaris de districte. Així, ha d’impulsar i controlar l’acció de govern.

Dit així, queda molt bonic, però la feina d’un conseller o consellera és més complexa i està bastant regulada. Sovint troba unes limitacions de temps que fan complicat mantenir un peu a les institucions i un al carrer, perquè el temps a les institucions pot ser incisivament exigent. Aquest ha estat el meu cas, segurament, i és que el context d’un grup municipal amb un sol conseller o consellera és molt limitador, perquè és responsabilitat d’aquest/a representar el grup municipal en tots els espais dels que forma part. Continua llegint

Per què aquests pressupostos no són bons per Barcelona

Sembla ser que, amb l’abstenció del PSC i el vot favorable o abstencio d’Unitat per Barcelona (ERC+Joan Laporta), Barcelona tornarà a tenir pressupostos. Això vol dir que pel 2015, es tornen a fixar unes prioritats polítiques, amb una política econòmica guiada per una cosmovisió molt concreta. Considero que aquesta cosmovisió és la neoliberal, la d’una dreta que no entén o no li interessa entendre quines són les necessitats de la ciutat.

En primer lloc, no són uns pressupostos expansius, sinó que són extremadament conservadors. Quan dic que no són expansius, vull dir que no s’encaminen a reactivar l’activitat econòmica, sinó que apliquen l’austeritat. A això ja ens hi tenen acostumats, tant CiU, com PP com PSC/PSOE. A Barcelona, el 2012 i 2013 el superàvit va pujar a 200 milions d’euros, i el 2014 ha ascendit a 19 milions. Això, algunxs poden pensar, és positiu. Tanmateix, no ho és, perquè la conseqüència és que en el pitjor moment de la crisi econòmica, amb taxes altíssimes (i desigualment distribuïdes) d’atur i amb l’economia congelada, l’Ajuntament treu diners de la butxaca de la gent però no la inverteix en l’economia per reactivar l’economia, sinó que renuncia a invertir. I això, en l’actual context, és nefast. I ara, el 2015, ens proposen reduir un 12% la inversió, que suposa menys recuperació, menys feina, menys esperança, i per tant, més gana.

En segon lloc, no és un pressupost enfocat a la reducció de la desigualtat i a la lluita contra la pobresa. S’ha incrementat la despesa social (no en equipaments socials, consti), però l’esforç és insuficient. ICV-EUiA ha proposat, per contra, un Pla de Rescat Social, que cal dir queda molt lluny del maquillatge proposat pel Partit Socialista i Jaume Collboni, que és un retoc estètic al pressupost. En virtut d’aquest Pla, i sense amenaçar la liquidat i la solvència municipals, es podria contractar nous i noves treballadores públiques, convertir els ajuts socials en rendes d’inclusió, garantir els subministraments bàsics de la llar i invertir en garantia alimentària, que es tradueix en 3 àpats al dia, especialment amb la vista posada en la infància.

També, amb l’horitzó de la lluita contra la desigualtat i la redistribució d’oportunitats entre persones i barris, ICV-EUiA ha proposat un Pla de Lluita contra l’Atur, que ni Trias ni Collboni es proposen. En un moment en que tenim més de 100.000 aturats i aturades, dels quals el 40% ho són de llarga durada, és incomprensible que no se sumin esforços en aquest sentit. Cal incrementar el pressupost de Barcelona Activa a 50 milions d’euros, i incrementar les aportacions destinades a capacitació professional. D’altra banda, per avançar cap a un nou model econòmic de ciutat, cal desenvolupar un programa d’emprenedoria social, generant una economia cooperativa, solidària i social. A més, Convergència ha incomplert l’acord de donar cos a un Pla de Retorn de l’Exili Juvenil. 50.000 joves catalans han abandonat el país, molts i moltes de les quals ciutadanes de Barcelona.

Alguns ens volen fer creure que rebaixant 35 cèntims la T-10 i posant quatre duros a un raquític pla social tenim un pressupost brillant i d’esquerres. No podem interpretar l’actitud de Jaume Collboni i el PSC com una lluita per aconseguir uns pressupostos socials, sinó com un intent desesperat de sortir a la premsa, de tenir projecció pública, encara que el preu sigui aquest. Sense una política pública expansiva que dirigeixi els esforços cap a la redistribució i la generació d’una activitat econòmica que beneficiï a tothom, no podem tenir pressupostos d’esquerres.

I no els tenim.

I compte, que pot ser l’inici de la posada en escena que obri  la porta cap a la sociovergència. Caldrà que de les eleccions  municipals de 2015 en surti, per tant, una majoria alternativa que deixi sense efectes de suma una majoria de convergents i socialistes.

Trias imposa i amaga més retallades al Transport Públic

ptp

De nou, el Transport Públic tremola a tota Barcelona. Després de l’anunci de Trias i Santi Vila de congelar les taxes del transport públic, la PTP (Associació per a la Promoció del Transport Públic) desemmascara una retallada amagada de les freqüències dels autobusos, que en casos extrems arriben a 32 minuts.

Continua llegint

Superar les diferències per guanyar la igualtat. Perdre la por per Guanyar Barcelona.

Image

 

BOOM. Com una bomba inesperada, la proposta encapçalada per Ada Colau d’unificar forces socials i polítiques per tornar la dignitat a la gent ha espantat molta gent. Ha espantat les elits insaciables i la dreta política, acostumades a jugar amb la ciutadania, el país i la ciutat com si fóssim poc més que un negoci. Però també ha espantat certa part de l’esquerra, a voltes complexada i a voltes gelosa de la seva identitat o el seu passat.

Continua llegint

¿Quién pagará por la división de la izquierda?

candidatures

Finalmente, aunque ya hace meses, el peor de los escenarios se torna realidad: la izquierda acudirá a unas decisivas elecciones europeas con una división extrema. Permitid que me refiera, con “izquierda”, a aquellas fuerzas que quedan a la izquierda de la socialdemocracia, es decir del PSOE. El PSOE es otra izquierda -quién quiera llamarlo así-, que ha optado por la senda social-liberal de un falso reformismo. A mi entender, claro, y con diáfana humildad.

Creo, y me parece que había una sensación global en ese sentido, que la oportunidad para una candidatura plural, rupturista, de progreso era idónea en estas elecciones europeas. Primero, porque la baja participación puede responder a una movilización menor de las dos grandes fuerzas (PP y PSOE). Segundo, porque el voto en elecciones que se perciben como “secundarias”, como éstas, acostumbra a ser más sincero, más visceral: se opta menos por alternativas moderadas y crea una atmósfera propicia a la experimentación. Tercero, porque el dolor social es extremo, el sufrimiento de la gente ha llegado a unos niveles que justifican los mútuos reconocimientos, las necesarias renuncias y la consiguiente unidad.

Sin embargo, ello no ha sucedido. Las particularidades se han impuesto a la extrema necesidad, al hurto de los derechos sociales, civiles y económicos. Nos adentramos, pues, en unas elecciones europeas con una izquierda dividida a grandes rasgos en tres candidaturas. La primera, “la grande”, Izquierda Plural (como parece que va a llamarse), liderada por Izquierda Unida, que en coalición con Iniciativa per Catalunya Verds, ANOVA y otras fuerzas regionales es la única que tendría garantizada la representación. La segunda, Primavera Europea, encabezada por EQUO y Compromís, que agrupa la CHA y otros partidos menores; una candidatura de corte verde y regionalista. La tecera, PODEMOS, liderada por el politólogo y tertuliano Pablo Iglesias con el apoyo de Izquierda Anticapitalista; una iniciativa popular creada (a priori) desde abajo y con una metodología innovadora.

No me atrevo a opinar acerca de otras candidaturas, como la del Partido X, que tienden a recordarme a partidos liberales del sigle XXI: derechos y libertades con Internet, por Internet y para Internet.

Parece que las encuestas le dan a la candidatura de Izquierda Plural entre el 10% y el 15% del voto, esto es entre 6 y 9 escaños (de 54). No parece haber suerte para las otras dos, pero desde las elecciones catalanas de 2012 me juré no dar nunca nada por sentado – electoralmente. Com simple efecto sumatorio, los porcentajes podrían ascender a 13%-18%, que podría llegar a ser mucho más si la unidad multiplica.

Por tanto, ha ganado la derecha y el immovilismo. Ese es el resultado de las Elecciones Europeas de 2014 en España. Tres voces, tres palestras desde donde comer las migajas que dejan los partidos grandes y la derecha nacionalista. Las tres candidaturas tienen parte de culpa, sin duda. Por más que yo sea miembro de ICV, no implica que no sea crítico con el modo en que la Izquierda Plural no ha  hecho más para sumar.

Pero alguien debería pagar. Cuando la noche del 25 de mayo los resultados salgan a la luz y los resultados de PP y PSOE, muy lejos de Izquierda Plural y UPyD, den como ganadora la Troika y la Gran Coalición en Europa, ¿quién dimitirá? ¿Quién dará la cara, pedirá perdón por 5 años más de dolor y se esconderá en su casa por la vergüenza?