ICV i la independència

Tenia en ment clausurar aquest blog, en tant que el seu principal mandat era el de transmetre la meva activitat com a conseller de districte d’ICV-EUiA durant el mandat finiquitat fa dos mesos. Tanmateix, crec que una darrera contribució a l’actual context polític de Catalunya és obligat.

En un debat extremadament centrat en l’eix nacional, com si la corrupció o la desigualtat promoguda gràcies als governs d’Artur Mas haguessin de romandre aliens a la campanya, s’ha titllat ICV de coses no massa afalagadores. La més suau, “espanyolista”. I d’aquí ençà, se l’ha culpat d’altra traïció a Catalunya, botiflers, immobilistes. El darrer article d’un subscriptor a Sentit Crític. (Radiografia d’una Decepció), m’obliga a donar resposta al sense sentit d’acusacions corrosives llençades contra Iniciativa.

L’article del Crític, com a resum de l’actual debat vers la postura d’ICV, acusa el partit pràcticament de lerrouxista, camisa de força contra els moviments socials i fer el joc a l’establishment espanyol.

M’agradaria fer un repàs a l’estratègia dels partits catalans a Madrid. Històricament, observem quatre estratègies. La primera, la col·laboracionista, jugada per CiU, que ha contribuït a la governabilitat a canvi de favors i engrunes. En ple conflicte nacional, CiU encara donava suport al rescat de les autopistes de Madrid. La segona, és l’assimilació, jugada pel PP i PSC, que han tingut els seus referents estatals a qui han fet cas i poc més. La tercera és l’aïllament, jugada per ERC, que pretén poc més que la visualització de les idees pròpies sense contribuir en massa a la política estatal.

N’hi ha una quarta, la de transformació, desenvolupada per ICV. Iniciativa ha tingut com a referent estatal Esquerra Unida (IU), i complementàriament ha anat generant un espai amb altres forces estatals per configurar un espai plural, progressista i plurinacional a tot l’estat. En aquest espai s’hi troba Iniciativa del Poble Valencià (membre de Compromís), Iniciativa Verds de les Illes Balears (membre de MÉS), la Chunta Aragonesista, Nueva Canarias, Espazo Ecosocialista (membre de l’AGE de Beiras).

La intenció d’ICV ha estat generar un nou espai política a l’estat, alternatiu als de PP i PSOE. Les forces aliades d’Iniciativa són avui referents estatals, especialment Compromís (amb alcaldies com la de València i la vicepresidència de la Generalitat), MÉS (al govern de Palma de Mallorca i vicepresidint el govern de les Illes) i la CHA.

És important assenyalar que únicament l’aliada estatal d’ICV, IU, ha reconegut el dret a decidir de Catalunya. Per a desmemoriats i desmemoriades, en va votar a favor al Congrés, quan Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull van anar-hi a exigir el dret de Catalunya. I, no ens enganyem, això no té cap rèdit electoral per IU, ni a Espanya ni a Catalunya. Però IU ha estat lleial amb Catalunya, amb els seus anhels de llibertat i amb les seves classes populars.

Alguns diran que les fites d’ICV en l’àmbit nacional no són masses. Jo considero que la conformació d’una aliança amb forces emergents i dignes de tot l’estat, avui dia amb grans quotes de poder, és una fita considerable. L’aliança i suport garantit de Podem a autonòmiques i generals situaran al centre del debat polític una força compromesa amb el dret a decidir de Catalunya. El mateix succeeix a Europa, on únicament la candidata d’Els Verds es va mostrar favorable al dret a decidir (fins i tot ERC volia votar per ella com a presidenta de la Comissió Europea), i on de fet el partit  europeu de què forma part CDC, l’Aliança de Demòcrates i Liberals, va acceptar Ciutadans i UPyD com a membres.

Des del meanstream independentista (o el que sigui això) es diu que ICV ha traït els anhels de lliure determinació del poble de Catalunya, subjugant el procés català al que pugui passar a Espanya. No és cert, o no és més cert que el procés independentista, si volem el nostre país a la UE i coses com mantenir l’euro (ni que sigui per evitar pagar un deute cotitzat en euros amb una moneda depreciada) necessitarà la complicitat d’Espanya. En aquest moment de complexes sobiranies, cap procés està deslligat de cap altre. ICV ha apostat per mantenir la seva estratègia de la darrera dècada: construir l’alternativa al PP i el PSOE per tal que els anhels de Catalunya, com a país i com a classe treballadora, siguin possibles. Els partits de l’independentisme, CDC, ERC i la CUP, no han aconseguit cap complicitat, cap canvi. ICV, amb la feina de formigueta que la caracteritza, sí.

Es pot no estar d’acord amb l’estratègia d’ICV. Se la pot definir com una via lenta al dret a decidir; transigeix-ho a aquesta afirmació. Però no es pot dir que sigui una estratègia d’assimilació a Espanya. ICV busca el procés constituent a Catalunya, essent conscient que també caldrà contribuir al procés constituent a Espanya. I, gràcies a això, fer possible el dret a l’autodeterminació. Pot no ser la via òptima per a tothom, però una cosa són els desitjos legítims de cadascú i l’altre la realpolitik, la cruesa real del joc polític. Fa malament, l’independentisme, en equivocar-se d’enemic. No és Catalunya Sí Que Es Pot l’enemic del dret a decidir: ho són PP, PSC i Ciutadans.

En qualsevol cas, que es jutgi cadascú per la feina que ha fet i fa, no per promeses o elucubracions. Facta, non verba.

Per què aquests pressupostos no són bons per Barcelona

Sembla ser que, amb l’abstenció del PSC i el vot favorable o abstencio d’Unitat per Barcelona (ERC+Joan Laporta), Barcelona tornarà a tenir pressupostos. Això vol dir que pel 2015, es tornen a fixar unes prioritats polítiques, amb una política econòmica guiada per una cosmovisió molt concreta. Considero que aquesta cosmovisió és la neoliberal, la d’una dreta que no entén o no li interessa entendre quines són les necessitats de la ciutat.

En primer lloc, no són uns pressupostos expansius, sinó que són extremadament conservadors. Quan dic que no són expansius, vull dir que no s’encaminen a reactivar l’activitat econòmica, sinó que apliquen l’austeritat. A això ja ens hi tenen acostumats, tant CiU, com PP com PSC/PSOE. A Barcelona, el 2012 i 2013 el superàvit va pujar a 200 milions d’euros, i el 2014 ha ascendit a 19 milions. Això, algunxs poden pensar, és positiu. Tanmateix, no ho és, perquè la conseqüència és que en el pitjor moment de la crisi econòmica, amb taxes altíssimes (i desigualment distribuïdes) d’atur i amb l’economia congelada, l’Ajuntament treu diners de la butxaca de la gent però no la inverteix en l’economia per reactivar l’economia, sinó que renuncia a invertir. I això, en l’actual context, és nefast. I ara, el 2015, ens proposen reduir un 12% la inversió, que suposa menys recuperació, menys feina, menys esperança, i per tant, més gana.

En segon lloc, no és un pressupost enfocat a la reducció de la desigualtat i a la lluita contra la pobresa. S’ha incrementat la despesa social (no en equipaments socials, consti), però l’esforç és insuficient. ICV-EUiA ha proposat, per contra, un Pla de Rescat Social, que cal dir queda molt lluny del maquillatge proposat pel Partit Socialista i Jaume Collboni, que és un retoc estètic al pressupost. En virtut d’aquest Pla, i sense amenaçar la liquidat i la solvència municipals, es podria contractar nous i noves treballadores públiques, convertir els ajuts socials en rendes d’inclusió, garantir els subministraments bàsics de la llar i invertir en garantia alimentària, que es tradueix en 3 àpats al dia, especialment amb la vista posada en la infància.

També, amb l’horitzó de la lluita contra la desigualtat i la redistribució d’oportunitats entre persones i barris, ICV-EUiA ha proposat un Pla de Lluita contra l’Atur, que ni Trias ni Collboni es proposen. En un moment en que tenim més de 100.000 aturats i aturades, dels quals el 40% ho són de llarga durada, és incomprensible que no se sumin esforços en aquest sentit. Cal incrementar el pressupost de Barcelona Activa a 50 milions d’euros, i incrementar les aportacions destinades a capacitació professional. D’altra banda, per avançar cap a un nou model econòmic de ciutat, cal desenvolupar un programa d’emprenedoria social, generant una economia cooperativa, solidària i social. A més, Convergència ha incomplert l’acord de donar cos a un Pla de Retorn de l’Exili Juvenil. 50.000 joves catalans han abandonat el país, molts i moltes de les quals ciutadanes de Barcelona.

Alguns ens volen fer creure que rebaixant 35 cèntims la T-10 i posant quatre duros a un raquític pla social tenim un pressupost brillant i d’esquerres. No podem interpretar l’actitud de Jaume Collboni i el PSC com una lluita per aconseguir uns pressupostos socials, sinó com un intent desesperat de sortir a la premsa, de tenir projecció pública, encara que el preu sigui aquest. Sense una política pública expansiva que dirigeixi els esforços cap a la redistribució i la generació d’una activitat econòmica que beneficiï a tothom, no podem tenir pressupostos d’esquerres.

I no els tenim.

I compte, que pot ser l’inici de la posada en escena que obri  la porta cap a la sociovergència. Caldrà que de les eleccions  municipals de 2015 en surti, per tant, una majoria alternativa que deixi sense efectes de suma una majoria de convergents i socialistes.

L’Empoderament ciutadà derrota el model Trias d’imposició

IMG-20141017-WA0005

Hem assistit, des de 2011, a un enfrontament sense precedents entre l’Ajuntament de Barcelona, liderat per Xavier Trias, i una ciutadania cada cop més organitzada i menys disposada  a cedir i a delegar de forma cega en les autoritats municipals. Si bé els conflictes entre governs i ciutadania existeixen des de sempre i són una condició necessària que reflecteixen la vigilància que la ciutadania fa de les obres de govern, les crisis que Xavier Trias ha hagut d’enfrontar durant el seu mandat han estat continues, i sovint amb un mal final per l’alcalde i el seu equip, però també amb dures conseqüències per a la ciutadania i la credibilitat de les institucions.

Aquests conflictes que en aquests 3 anys  i mig Xavier Trias ha enfrontat tenen noms propis, no són una realitat abstracta: Continua llegint

Trias imposa i amaga més retallades al Transport Públic

ptp

De nou, el Transport Públic tremola a tota Barcelona. Després de l’anunci de Trias i Santi Vila de congelar les taxes del transport públic, la PTP (Associació per a la Promoció del Transport Públic) desemmascara una retallada amagada de les freqüències dels autobusos, que en casos extrems arriben a 32 minuts.

Continua llegint

Democràcia només per les elits?

partrendablog

És una evidencia que la concepció del que és i el què ha de ser la política ha implotat i la ciutadania ja no es conforma amb votar un cop cada quatre anys. Aquí ha influït molt l’inici de la crisi, però també moviments com el 15M, la Plataforma Afectats per la Hipoteca o entitats més tradicionals com les associacions de veïnes i veïns. El concepte de democràcia s’ha ampliat, i s’exigeix que els governs tinguin en compte la gent a l’hora de decidir quins temes entren a l’agenda i com s’acaben transformant en política pública. La gent vol decidir quines prioritats pren un govern, i també influir en el seu desenvolupament: votant, participant en processos participatius, amb iniciatives ciutadanes, etc.

Però Trias no ha entès de què va el tema. Per això ha tirat endavant el sonat enderroc de Can Vies. Per això ha intentat decidir unilateralment com seran les noves Glòries o la Rambla del Poblenou, i ha hagut d’enfrontar l’oposició veïnal. Per això tira pel dret amb una reforma de la Diagonal pactada als despatxos amb el lobby del cotxe i del comerç de luxe. Per això tanca la porta a 26.000 signatures que les Escoles Bressol van entregar de les mans dels ciutadans i les ciutadanes.

Però la gent que tenim clar què vol dir democràcia i com les institucions s’han de transformar (més que reformar) per fer compatibles legitimitat institucional i legitimitat popular, també correm un risc: el de convertir el nostre concepte de democràcia en una cosa d’elits. Les eleccions europees ens ho demostren: en aquells barris on la renda és inferior, la abstenció va ser més alta. Aquest és un patró que, desafortunadament, es repeteix constantment: la població amb nivell socioeconòmic més baix participa menys de les dinàmiques de la democràcia. Això ens acosta cap a dos riscos: una legitimitat més reduïda (encara!) de l’entramat institucional i de la democràcia mateixa, i una perillosa infrarepresentació dels interessos de les classes populars a les institucions.

Per tant, si volem parlar de democràcia, no podem parlar únicament de govern obert, consultes, processos participatius, iniciatives ciutadanes… hem de parlar de política econòmica i política social. Política social que no ha de ser (només) assistencialista, sinó fomentar l’autonomia i l’autogovern de la gent i garantir serveis (educació, sanitat) a tota la població en condicions d’igualtat. Però també, i se’n parla poc, hem de definir diferent la política econòmica.

A nivell local, un cop es paguen les despeses corrents, queda un calaix per la inversió. A Barcelona, això són aproximadament 400 milions d’euros l’any. Si aquests s’utilitzen per dinamitzar econòmicament les zones més empobrides, podem dibuixar una política econòmica que millori la base econòmica de les famílies dels barris més deprimits. En canvi, si aquests diners s’utilitzen per inversions que afavoreixin els negocis del luxe o l’especulació, succeeix el contrari.

Per això, quan Xavier Trias no crea ni una sola plaça pública d’Escoles Bressol en tot el mandat però en canvi col·loca 5 milions al Passeig de Gràcia, s’està carregant la democràcia. Per això, quan Trias decideix deixar de construir gran part dels equipaments del Pla d’Equipaments Juvenils però en canvi regala 16 milions a la Fórmula 1, s’està carregant la democràcia. Per això, quan redueix la fiscalitat al transport privat (amb més presència a les zones benestants) però incrementa el preu del transport públic (d’ús més accentuat en les classes treballadores), s’està carregant la democràcia.

Si volem que la nostra idea de democràcia tingui recorregut, hem de definir una política econòmica alternativa a la ciutat, a l’hora que contestar contundentment les inversions de l’Ajuntament. Serà la manera més efectiva que la població amb pitjors condicions socioeconòmiques participi de les dinàmiques democràtiques i, per tant, defensi de primera mà els seus interessos, blindant la ciutat de projectes especulatius i contundents amb la cohesió social.