Per què dic NO al “Vodafone Bicing”

Vodafone Bicing

Hi ha hagut, darrerament, un debat bastant intens sobre la idoneïtat o no que Vodafone financi part del servei del Bicing, permetent que s’anunciï a les rodes dels prototips a canvi d’una contraprestació de 4 milions d’euros en 3 anys (a raó de 1,3M€ per any).

Hi ha tres raons que m’impedeixen mostrar-me favorable a aquesta privatització parcial d’un servei públic. Continua llegint

Anuncis

Sobre el BCN World i altres merdes

Barcelona World és un dels molts macroprojectes que estan sorgint com a bolets en terres catalanes. Sota la promesa de creixement econòmic, ocupació i projecció internacional, aquestes propostes amaguen precarietat, trinxament ambiental i corrupció. Entre d’altres, podem anomenar el fallit Eurovegas, però també l’outlet que s’obrirà a Viladecans o el macro centre comercial que veurà la llum a Cerdanyola, per exemple.

Són el que comunament anomenem “pa per avui i fam per demà“. No dubto que puguin afavorir el creixement econòmic, entès sempre com agregat macro: és a dir, Catalunya pot veure el seu PIB creixent un 0,2% addicional, però les famílies no tenen perquè notar-ho. Quanta de la riquesa ingent sorgida de les èpoques de vaques grasses van veure els i les treballadores? Queda tot dit. D’altra banda, generen una ocupació putrefacta, de molt baixa qualitat. Tenim milers de graduats marxant cap a països on poden teixir relats professionals que a Catalunya, que segueix aplicant la doctrina del totxo, el banc i el petroli, no poden ni tan sols somiar. Continua llegint

Qui va arruinar Catalunya?

Portem uns quants anys sentint que la causa de la ruïna del nostre país, de Catalunya, és conseqüència únicament de dues realitats: la pèssima gestió del Tripartit i el robatori constant a què ens sotmet Espanya. És el discurs que Convergència i Unió ha anat alimentant, gràcies en gran part a mitjans afins, passant la patata calenta a tres partits de l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUiA) i a tot un Estat (i per tant, PSOE i PP). Però, què hi ha de cert en aquest argument?

IngDes

Fent un cop d’ull al gràfic que insereixo, es veu que la despesa durant el govern d’esquerres (2004-2010) va experimentar un increment constant, situació idèntica a la de tot l’Estat espanyol i de la majoria de la comunitat europea. De fet, si ens fixem, a partir del 2008 el creixement de la despesa pública es desaccelera, i d’haver-hi dibuixat una línia de tendència el 2010 la despesa hagués estat de quasi 40.000M€, no 32.000M€ com va ésser.

Per tant, no podem afirmar que el Tripartit fes una gestió econòmica irresponsable. No va dibuixar un comportament atípic en la  política de despesa, i de fet hagués tingut sentit un increment encara major de la despesa durant l’etapa de crisi econòmica, fet que no va esdevenir-se (gastar en èpoques de desaccelearció i estalviar en èpoques d’expansió, no li sona a ningú?). El problema, si de cas, va ser d’ingressos. A partir de 2009, els ingressos comencen a decréixer, a causa d’una crisi econòmica sense precedents: es varen reduir un 15% entre 2008 i 2011.

Què va fer el Tripartit va revertir aquesta situació? Una cagada i un encert. La cagada va ser donar la primera passa cap al desmantellament de l’impost de successions i donacions. L’encert, més estètic que eficaç, incrementar l’IRPF pel tram de renda superior als 120.000€.

No obstant això, la política d’ingressos de la Generalitat té marge limitat, i és en les competències de l’Estat en que ens hem de fixar. Vegem al següent gràfic quina ha estat aquesta política d’ingressos:

UE

El gràfic mostra com Espanya ha mantingut una política d’ingressos pèssima, tercermundista. Només recaptem el 37% del PIB en impostos, contra el 45% de la Eurozona o el 55% de Noruega. Per tant, som un país amb molt poca sobirania, perquè no tenim recursos per a canviar el nostre destí des de l’espai col·lectiu, de totes i tots: el públic.

Crec que és responsable assenyalar els culpables de tot plegat. Primer, els culpables directes: PP i PSOE, que han anat carregant sobre l’esquena de la classe treballadora l’esforç fiscal i rebaixant els impostos a les classes altes. Això ha generat la sensació global que paguem massa impostos i que els que paguem s’usen malament, quan no és cert (el primer menys que el segon, com a mínim). Però compte, que hi ha uns altres culpables, els aliats necessaris: Convergència i Unió. CiU ha estat l’amic fàcil en aquests temes, sempre disposat a fer el favor i aliviar l’1%, els poderosos, d’una càrrega fiscal decent. No ens fem trampes: CiU sempre ha legislat pels seus, pels que tallen el bacallà, MAI pels que pateixen.

Pel que fa al maltracte fiscal, és cert que Catalunya dóna més del que rep en l’àmbit d’Espanya. Alemanya ho fa també en relació a Europa, i bé que ens queixem de la seva insolència. Ara, ordenant els territoris segons el que perden fiscalment, el rànking és com segueix:

1-Illes Balears
2-Madrid
3-Catalunya

Per aquesta raó jo no seria tan radical buscant en la balança fiscal la raó de la ruïna del país. D’altra banda, hem de recordar que a Catalunya el pes del sector públic ha estat sempre baixíssim. La política de CiU i Jordi Pujol es va basar en el concert (de l’educació, de la sanitat) i d’un cert paradigma liberal que allunyava l’acció pública de la centralitat de l’economia. A molta gent li pot sembla bé, però no són poques les veus que dimonitzen el concert educatiu perquè els centres concertats poden seleccionar alumnes, i s’han creat en aquest país autèntics guetos educatius. Com déia fa poc el Síndic de Greuges: “Tenim en aquest país escoles molt homogènies per dins però molt heterogènies entre si”. I això ha estat un error.

Per això el govern d’esquerres va posar-se a fer inversió pública a un ritme desconegut fins el moment. Per homologar-se a la resta de l’Estat i a Europa (a Catalunya tenim el 110% de la renda de la UE i només el 70% de la despesa pública) Catalunya es va posar a invertir en escoles, sanitat, obra pública… fins que la crisi va esclatar. I Catalunya, com Espanya, no té instruments d’ingressos perquè els nostres mandataris van pensar que la riquesa es generava i redistribuia sola, que no calia una forç pública que vetllés per tothom. I varen equivocar-se.

Per tant, raons de la ruïna de Catalunya? Enumerem-les:

1-Política d’ingressos a nivell estatal tercermundista, gràcies a PP i PSOE amb l’inestimable ajuda de CiU.
2-Política de despesa pública raquítica entre 1980 i 2003, que va comportar una escassa presència de la cosa pública a Catalunya fent necessària una inversió major després
3-La manca de previsió de la conjuntura a partir de 2008 per part del Govern d’Esquerres, entrant en un espiral de deute
4-Entre cometes, però important en el context de baixa presència pública a la regió, la balança fiscal Catalunya-Espanya
5-(tot i que no n’hem parlat) Una aposta vergonyant per part dels nostres govern per una economia nacional bombollística i especulativa, que segueix la seva estela amb els projectes de BCN World, la Marina de Luxe… tots ells de la mà de CiU.