L’Empoderament ciutadà derrota el model Trias d’imposició

IMG-20141017-WA0005

Hem assistit, des de 2011, a un enfrontament sense precedents entre l’Ajuntament de Barcelona, liderat per Xavier Trias, i una ciutadania cada cop més organitzada i menys disposada  a cedir i a delegar de forma cega en les autoritats municipals. Si bé els conflictes entre governs i ciutadania existeixen des de sempre i són una condició necessària que reflecteixen la vigilància que la ciutadania fa de les obres de govern, les crisis que Xavier Trias ha hagut d’enfrontar durant el seu mandat han estat continues, i sovint amb un mal final per l’alcalde i el seu equip, però també amb dures conseqüències per a la ciutadania i la credibilitat de les institucions.

Aquests conflictes que en aquests 3 anys  i mig Xavier Trias ha enfrontat tenen noms propis, no són una realitat abstracta: Continua llegint

Trias imposa i amaga més retallades al Transport Públic

ptp

De nou, el Transport Públic tremola a tota Barcelona. Després de l’anunci de Trias i Santi Vila de congelar les taxes del transport públic, la PTP (Associació per a la Promoció del Transport Públic) desemmascara una retallada amagada de les freqüències dels autobusos, que en casos extrems arriben a 32 minuts.

Continua llegint

Pelotazo a Sarrià: Trias, Núñez i Navarro i la #BCNenVenda

oreneta

Que Trias porta 3 anys d’operació urbanística en operació urbanística és una cosa evident. La Marina de Luxe, la Maquinista, el Pla d'(Ab)Usos, el Paral·lel… Estan facilitant que la ciutat sigui marc de gaudi només per al transport privat, els creuers, els turistes, i els amiguets. I tothom té el dret legítim de fer ser, en l’àmbit d’allò col·lectiu, aquest pedaç del món que és Barcelona, però només si es fa en un context de generositat, solidaritat i comprensió mútua. Trias no ho fa així. Continua llegint

Guanyem Barcelona: percepcions d’una tarda d’estiu

Les reflexions d’aquest post són sempre personals i s’hi reflecteixen les meves vivències socials, polítiques i organitzatives.

guanyem

Ahir dijous 26 de Juny va ser, potser, un dia per apuntar a la història de la ciutat de Barcelona. Una ciutat construïda a partir de les lluites socials, les reivindicacions veïnals i les dinàmiques positives entre diversos moviments de base pot trobar, en una plataforma de confluència política i social, una nova etapa de construcció compartida de la seva identitat.

Pel que diuen els organitzadors, vàrem ser unes 1.600 persones presents físicament a l’acte (encara sort que, amb alguns companys, vam poder seure, perquè la majoria de la gent es va quedar dreta) i uns 6.000 seguidors online completaven aquesta xifra. No està malament, oi?

La primera percepció va ser positiva. A l’ambient i als parlaments es respirava generositat, obertura, ganes, nervis, pors… però sobretot, confiança cap als diferents. “La pluralitat la podem viure com una barrera, o com una fortalesa“, va dir l’Ada Colau. També en Joan Subirats, sobretot a la roda de premsa anterior a l’acte de presentació, va mostrar una gran predisposició a la confluència de grups de base i de partits que estiguessin per la ruptura i hagin esmenat els errors del passat. Continua llegint

Democràcia només per les elits?

partrendablog

És una evidencia que la concepció del que és i el què ha de ser la política ha implotat i la ciutadania ja no es conforma amb votar un cop cada quatre anys. Aquí ha influït molt l’inici de la crisi, però també moviments com el 15M, la Plataforma Afectats per la Hipoteca o entitats més tradicionals com les associacions de veïnes i veïns. El concepte de democràcia s’ha ampliat, i s’exigeix que els governs tinguin en compte la gent a l’hora de decidir quins temes entren a l’agenda i com s’acaben transformant en política pública. La gent vol decidir quines prioritats pren un govern, i també influir en el seu desenvolupament: votant, participant en processos participatius, amb iniciatives ciutadanes, etc.

Però Trias no ha entès de què va el tema. Per això ha tirat endavant el sonat enderroc de Can Vies. Per això ha intentat decidir unilateralment com seran les noves Glòries o la Rambla del Poblenou, i ha hagut d’enfrontar l’oposició veïnal. Per això tira pel dret amb una reforma de la Diagonal pactada als despatxos amb el lobby del cotxe i del comerç de luxe. Per això tanca la porta a 26.000 signatures que les Escoles Bressol van entregar de les mans dels ciutadans i les ciutadanes.

Però la gent que tenim clar què vol dir democràcia i com les institucions s’han de transformar (més que reformar) per fer compatibles legitimitat institucional i legitimitat popular, també correm un risc: el de convertir el nostre concepte de democràcia en una cosa d’elits. Les eleccions europees ens ho demostren: en aquells barris on la renda és inferior, la abstenció va ser més alta. Aquest és un patró que, desafortunadament, es repeteix constantment: la població amb nivell socioeconòmic més baix participa menys de les dinàmiques de la democràcia. Això ens acosta cap a dos riscos: una legitimitat més reduïda (encara!) de l’entramat institucional i de la democràcia mateixa, i una perillosa infrarepresentació dels interessos de les classes populars a les institucions.

Per tant, si volem parlar de democràcia, no podem parlar únicament de govern obert, consultes, processos participatius, iniciatives ciutadanes… hem de parlar de política econòmica i política social. Política social que no ha de ser (només) assistencialista, sinó fomentar l’autonomia i l’autogovern de la gent i garantir serveis (educació, sanitat) a tota la població en condicions d’igualtat. Però també, i se’n parla poc, hem de definir diferent la política econòmica.

A nivell local, un cop es paguen les despeses corrents, queda un calaix per la inversió. A Barcelona, això són aproximadament 400 milions d’euros l’any. Si aquests s’utilitzen per dinamitzar econòmicament les zones més empobrides, podem dibuixar una política econòmica que millori la base econòmica de les famílies dels barris més deprimits. En canvi, si aquests diners s’utilitzen per inversions que afavoreixin els negocis del luxe o l’especulació, succeeix el contrari.

Per això, quan Xavier Trias no crea ni una sola plaça pública d’Escoles Bressol en tot el mandat però en canvi col·loca 5 milions al Passeig de Gràcia, s’està carregant la democràcia. Per això, quan Trias decideix deixar de construir gran part dels equipaments del Pla d’Equipaments Juvenils però en canvi regala 16 milions a la Fórmula 1, s’està carregant la democràcia. Per això, quan redueix la fiscalitat al transport privat (amb més presència a les zones benestants) però incrementa el preu del transport públic (d’ús més accentuat en les classes treballadores), s’està carregant la democràcia.

Si volem que la nostra idea de democràcia tingui recorregut, hem de definir una política econòmica alternativa a la ciutat, a l’hora que contestar contundentment les inversions de l’Ajuntament. Serà la manera més efectiva que la població amb pitjors condicions socioeconòmiques participi de les dinàmiques democràtiques i, per tant, defensi de primera mà els seus interessos, blindant la ciutat de projectes especulatius i contundents amb la cohesió social.